• Ana Fernández

Héctor Catalá Laparra: «Moltes voltes som nosaltres els que ens creem les barreres, no la societat»

Actualizado: may 23

Camipiò del Mòn de Paratriatló i persona amb discapacitat visual degut a l'Enfermetat de Best


Ana Fernández. València

​Héctor Catalá és un esportista d'èlit de la disciplina de paratriatló, una variant del triatló per a persones amb discapacitat, dins de l'àmbit Paralímpic. En 2019 va ser proclamat Campió del Món Paralímpic en el Campionat de Lousana (Suïssa). Desde 2014 fins l'actualitat ha guanyat nombrosos premis, entre els quals destaquen la medalla d'or en el Campionat d'Espanya en 2018 i el Campionat d'Europa a Lisboa, l'any 2016.

Actualment es troba preparant-se per a la seua participació en els Jocs Olímpics de Tòquio 2021. A més, està dins del Projecte FER (Foment Esportistes amb Reptes) , un dels programes més importants de la Comunitat Valenciana, el qual dona el seu suport als esportistes valencians. 

Héctor té la denominada malaltia de Best,  la qual afecta la visió i produeix un tipus de discapacitat sensorial. Ell va nàixer amb aquesta afecció que es va anar desenvolupant amb el pas dels anys, fins al punt actual on solament compta amb un 10% de visió. 

Fuente: Héctor Catalá

Què significa per a tú el triatló?

Avanç de dedicar-me professionalmente a d'açò, ja va ser una forma de vida. Vaig trobar el meu lloc al mòn, el que realment m'agradava i el que em feia ser jo mateixa. Al principi era sols una distracció, el que m'agradava fer al meu temps lliure, poc a poc va guanyar pes a la meva vida i ara és totalment 24/7. A dia d'avui és la meua professió i l'avantatge que he tingut és que ja em dedicava al triatlò, i això va jugar al meu favor. Em senc molt afortunat.

Creus que les persones amb discapacitat física o sensorial tenen barreres afegides al món de l'esport? Tú has tingut alguna dificultat al llarg de la teua carrera?

Sobretot és per desconeixement. Al final veure una persona sense discapacitat a l'esport està molt normalitzat. Veure'm a mi al tàndem al principi, inclús per als meus amics, va ser xocant. Veure una persona en cadira de rodes o amb pròtesi sorprén, perquè no estem acostumats. Poc a poc es va normalitzant, i això també és treball meu com a esportista paralímpic.


Si que és veritat que per a mi, per exemple, que va ser algo em vaig trobar amb una certa edat, trobes barreres, però són totalment psicològiques. Jo també tenia molta retinència a provar un tàndem per desconeixement i perquè no m'agradava que algú depenguera de mi. Però en el moment que ho vaig provar per primera vegada, vaig veure que era el mateix, encara que amb més seguretat.


Per això mateix, com et vas sentir quan et van dir que ara havies de dependre d'un guia?

Em vaig sentir molt malament. Evidentment, hui en dia em fa gràcia eixe moment. Però en aquella edat jo era una persona molt independent i amb una vida completa, i que això arribara em va canviar tota l'estructura i l'esquema mental. No estava preparat psicològicament, perquè veia que ara hauria de dependre d'una persona per a fer-ho tot, no sols per a competir i era com no tindre ningún poder de decisió. Però després, em vaig juntar amb persones que em van ensenyar que això no era important i ara veig la vida d'una altra manera. Et dones conter de les coses verdaderament importants i les que ho eren abans, ara no ho són.

Les persones amb discapacitat tenen molts problemes d'accessibilitat quan viuen a zones rurals. Per tant, has tingut problemes d'aquest tipus per viure ací a Serra?

Al final, el principal problema és la comunicació de les zones rurals, sobretot el tema del transport. Si que he hagut de viure fòra de Serra precisament per això. Ara és veritat que el meu lloc d'entrenament és a Bétera, molt propi d'ací, i això em dóna tranquil·litat per poder pujar a Serra sempre que vull.


De totes maneres açò és un problema afegit, pèl que cal valorar altres coses. Ací tens altres avantatges, com la tranquil·litat i eixes coses que están tan de moda degut a la pandèmia, però els que som de Serra ja sabem que és un privilegi estar ací.

Quines emocions vas tindre quan vas ser Campió del Món en 2019?

Va ser una alegria molt gran i un cúmul de circunstàncies. Jo no era molt conscient de com anàvem durant la carrera, sino que va ser Gustavo (guia) el que m'ho va dir: 'La próxima vez que pasemos por aquí seremos campeones del mundo'.


Es algo que sempre he perseguit, perquè tinc unes aspiracions molt altes. Tinc una frase grabada que em deia mon pare, que és que no fera res a mitges. Per tant, si entrava ací ho feia amb totes les conseqüències i aspirant a ser el millor, amb tota l'humiltat del món. Però almenys que dia a dia, no tinguera inconvenients per poder arribar a la competició i donar-ho tot. No m'ho esperava en absolut, peròva ser una carrera perfecta i estic molt content.


«Si entrava ací ho feia amb totes les conseqüències i aspirant a ser el millor»

I les teues esperances de cara als pròxims Jocs Olímpics de Tokio 2021?

És una qüestió en la que intente no pensar en excés, ja que suposa un estrés molt gran. Es tracta d'una competició que només és cada 4 anys i el que passe no depén de mi. Però el que si que depén de mi és el que passa dia a dia, per això tots els dies treballe al meu 100% i amb les màximes garanties. El que no vull és arribar a la línea d'eixida i dir 'ostras, no he fet tot el que estava a la meva mà'.


Son els meus primers jocs i van a ser molt diferents degut a la pandèmia. Així i tot, espere que hi hajen molts més per davant. Però si, evidentment, tinc molta il·lusió, ganes i emoció d'estar allí i disfrutar l'experiència completa. I ja no sols és la carrera o l'estància a la vila, sinó tot este camí que he recorregut. Sé que és dur per a molts, però hi han coses pijors cada dia i jo em senc un privilegiat.

Quina és la clau del teu éxit esportiu?

Crec que són dos coses: una, aquella frase de mon pare de no fer res a mitges. Ademés, no tinc una qualitat esportiva fora de la norma, pèl que si vull ser competitiu he de donar tot el que tinc. Sempre intente buscar l'excel·lència en tot el que faig, tant entrenat, descansant, menjant..., pràcticament en tot el que envolta a l'esport.


Són moltes les coses que pots fer i deixar de fer perquè el dia a dia siga complet, i sobretot no veure això com un problema, com que estás perdent coses pel camí. Si que és de veres que m'agradaria veure més als meus amics i familia, però seria a costa de sacrificar descans o que els entrenaments no foren tan bé. Per tant, sacrifique tot això a canvi de poder fer altres coses, sobretot és la consistència i el treball diari el que jo crec, que en el meu cas, és la clau. També disfrutar i estar ben acompanyat, que és un regal cada dia.

​​

«Sempre intente buscar l'excel·lència en tot el que faig»

Ja has complit amb tots els teus objectius o et queden coses pendents de cara al futur?

La meua màxima aspiració és que tot açò dure el màxim possible. Sóc conscient que hi haurà un moment que deixaré de disfrutar i tindré que buscar altres alternatives professionals. Però eixa sensació de cansament extrem m'agrada tant, que preferisc allargar la meva vida esportiva tot el que puga.


Jo no sols busque ser Campió Olímpic i guanyar tots els títols possibles, sinó que el que més m'agradaria és tindre una bona carrera esportiva. No es tracta d'arribar, guanyar i desaparéixer, de fet quan vaig guanyar, ja estava pensant en les pròximes competicions. Si busque l'excel·lència, busque la millor versió esportiva d'Héctor possible, i pèl que he vist a la meva progressió anys enrere i el que em diu el meu entrenador, crec que queden molts anys per davant.

«Si busque l'excel·lència, busque la millor versió esportiva d'Héctor possible»

Creus que ha hagut una evolució favorable en quant a l'accessibilitat i inclusió de les persones amb discapacitat al món de l'esport d'èlit?

Queden moltes coses per millorar i com sóc una persona molt inconformista amb mi mateix, encara ho sóc més amb tot el que em rodeja. Però sóc conscient que ha millorat, les primeres competicions a les que vaig estar, no tenen res a veure amb les d'ara. Quan vaig estar a Londres fa poc, em van tractar com un autèntic professional, inclús vaig volar en primera classe i mai ho havia fet.

Són eixos xicotets detalls en que et dones compte que et tracten com un més. Per exemple, en el projecte FER, no hi ha distincions entre esportistes olímpics i paralímpics. És veritat que les beques olímpiques i paralímpiques no están igualades, però desitge què poc a poc vaja canviant. També és treball nostre fer veure que l'esport paralímpic és igual de competitiu que l'olímpic. Si jo no m'esforce, no em van a regalar res i és el bonic d'açò.


«És treball nostre fer veure que l'esport paralímpic és igual de competitiu que l'olímpic»

Què missatge li donaries a totes les persones amb discapacitat física o sensorial que volen inciarse al món esportiu?

Que ho normalizen. Moltes voltes som nosaltres els que ens creem les barreres, no és la societat. Les persones amb discapacitat ens fiquem por i problemes al pensar el típic del que dirán, quan realment no ho és tant. A mi m'ho han demostrat, tan el mateix poble, com el club on estic. És part de la nostra atribució com a persones amb discapacitat, no sols exigir igualtat, sinó també complir unes obligacions. Al final, es tracta de fer veure que som normals i que, com a persones normals, l'esport está al nostre abast.

Entrevista completa i subtitulada al següent video:






2 vistas0 comentarios