• Ana Fernández

Olga Carbó Badal: «Estem ací per a donar reforç i  treballar per una qüestió de justícia social»

Actualizado: jun 5

Coordinadora de la Unitat de Diversitat i Discapacitat en la Universitat Jaume I (UJI) de Castelló


Ana Fernández. València

La Unitat de Diversitat i Discapacitat pertany a la Unitat de Suport Educatiu de la Universitat Jaume I (UJI). Aquest sector contempla uns objectius clars de recolçament personalitzat a les persones amb necessitat educatives específiques inclosos al Pla d'Atenció a la Diversitat. 

El terme «Necessitats Específiques de Suport Educatiu», va sorgir a Espanya sobre l'any 1990 i es dirigeix  cap a l'alumnat que presenta unes «Necessitats educatives especials»(NEE), entre elles les persones amb discapacitat física i sensorial. Igualment, no va ser fins 2010 quan l'Ordre EDU/849/2010, del 18 de març va establir que els centres educatius donaren resposta de manera obligada a eixes necessitas.

A més, l'UJI ha estat galardonada nombroses voltes per les seues tasques d'integració i supresió de barreres físiques. 
Fuente: Olga Carbó

Per què és important aquesta Unitat de Diversitat i Discapacitat?

Nosaltres treballem amb persones, per tant hi ha estudiants i professors que poden tindre necessitats concretes derivades de qualsevol discapacitat. Aquestes persones tenen una manera de treballar i actuar diferents per a arribar a un objectiu també distint en forma o temps, respecte a la resta de persones.

Per tant, s'encarreguem de facilitar eixe suport directe, tant a les persones que tenen eixes necessitats, com als demés en els quals interactuen. Però les persones amb discapacitat no sols es comuniquen amb aquests companys o professors, sinó també interactúen a les normatives educacionals, instal·lacions, etc. D'aquesta forma, la universitat ha de ser accessible en tot el seu context. A mi m'agrada dir que som una gota que cau a la mar de la universitat, és a dir, incidim en aquesta situació tan gran que porta fer una gran gestió, docència, investigació, etc.


Al final, és una manera de dir que estem ací, que si algú necessita ajuda, ells arribarán fins nosaltres com nosaltres arribarem a ells. Estem parlant del tema d'adaptar els procesos de matricula, les instal·lacions esportives, etc. i garantir que puguen participar a la docència i investigació en igualtat d'oportunitats que els demés. D'esta forma podrán obtenir una participació plena i un poder de decisió sobre les seues accions en la universitat.

«Ells arribarán a nosaltres com nosaltres arribarem a ells»

Quins són els vostres principals objectius per a l'àmbit educatiu d'una banda, i l'ocupabilitat, per un altra?

Som una Unitat xicoteta, però treballem en tota la universitat. Tenim un sistema de treball holístic, sistèmic i global. A més, em intentat fomentar una reflexió a la resta d' universitats i altres serveis, pèl que veiem molt important el tema de l'eixida i inserció laboral.


La nostra universitat no és excessivament gran i en aquests moments la OIPEP té en compte aquestes persones en totes la seua accions: impuls de la sol·licitud de pràctiques, programes d'ajudes de beques, etc. Inclús hi han indicadors per a baremar les persones amb discapacitat que accedeixen i pugen tindre una puntucació que reconega, per exemple, ajudes econòmiques a persones que necessiten un assistent personal.


També existeixen ajudes d'instàncies a nivell nacional, com l'ONCE. Treballem conjuntament amb la OIPEP, ells fan les tasques administratives i nosaltres recolçem als estudiants, tutors i supervisors de les empreses.

Qui pot sol·licitar aquestes ajudes que oferiu?

Les persones amb les quals treballem están definides, reglamentades i requereixen una ajuda per a fer tasques en l'UJI. Per exemple, gent amb diferents trastorns, malalties, persones amb discapacitat, etc. Aquests últims són aquells que, passant per la Conselleria de Serveis Socials, se'ls fa una baremació a partir dels seus diagnóstics metges i problemátiques de salut que repercuten al seu dia a dia. Eixa repercusió ha de ser igual o superior, dins de la complexitat i multitud de situacions, al 33%.


Una volta es concreta açò, se'ls facilita la documentació per que siguen considerats persones amb discapacitat. Aquesta consisteix en una espècie de «carnet» per a que en cada convocatòria puguen acreditar aquesta condició que se li ha donat. Per altra banda, també li donem importància a les persones que encara que no tinguen el carnet de certificació, tenen graus que igualment és valoren com a discapacitat.

Després de l'admissió de l'alumnat en la universitat, quines atencions especialitzades oferiu durant la seua trajectòria acadèmica?

Cada persona amb discapacitat té uns graus d'afecció diferents i per tant, necessita recursos específics. Per exemple, una persona amb paràlisi necessitarà ajudes en quant a comunicació i això també ho treballem a les aules.​ Nosaltres partim de que totes les persones són úniques. En el cas de les problematiques físiques, jo dic que aquestes necessitats són les més fàcils d'esmenar, perquè a nivell arquitectònic, l'UJI té unes característiques adequades per ser un edifici relativament jove. Fem rampes, baranes, ascensors, etc., que permeten una mobilitat adequada.

D'altra banda, tenim els sensorials i en el cas dels visuals, aquestos són més perceptibles i identificables. Tenim la sort que al nostre país aquest col·lectiu té una forta representació i una infraestructura sòlida com és l'ONCE. Dins d'ells també hi ha molts tipus, però quan treballem amb un persona en situació dràstica, li oferim sistema braille, programes d'eixida de veu, etc. També incidim en què el professorat siga capaç d'oferir recursos electrònics, ja que és necessari que hi haja una bona maquetació i accessibilitat en els documents de text i que aquestes persones puguen navegar amb naturalitat. .


Finalment, les persones amb discapacitat auditiva, que tenen dificultats més desconegudes. Físicament no se'ls identifica, cosa que en els altres si i això fa que no empatizem tan ràpidament. A més, aquester persones perden molta informació i això influeix, per exemple, en poder veure documentals, escoltar música, etc. Per això, ací també hem de facilitar fortes intervencions.

«Cada persona amb discapacitat té uns graus d'afecció diferents i per tant, necessita recursos específics»

De quina manera feu que els docents i la resta d'estudiants sense discapacitat, també incidisquen en aquest mòn de l'accesibilitat a l'espai educatiu?

El total de 470 persones amb discapacitat en les que treballem actualment, tenen assignat un professor en el qual estem en contacte des del principi. Tots ells saben que tenen una persona que requereix adaptacions metodològiques per al seguiment dels estudis i, per tant, nosaltres generem la interacció mútua i la possibilitat d'estar en contacte a nivell d'assignatures, matricula, etc.


Apart d'açò, fem accions formatives i cursos per a la resta d'estudiants sense discapacitat. Al principi molts pensen que al ser un àmbit que no els afecta, passen de llarg i no els presten atenció. Però si que hi han estudiants que van apareixent al llarg del curs i s'interessen per aquestes qüestions. Son accions que estem intentant visibilitzar, ja que encara que som conscients de que és un col·lectiu xicotet (470 de 14.000 alumnes), continúa sent un número molt important.

Com están responents aquestos docents i quina ha sigut l'evolució de les respostes als procesos de sensibilització que oferiu?

Quan jo vaig començar l'any 1991, ningú parlava d'aquests temes. Però just en aquell moment es va presentar una persona cega a la selectivitat, i va ser ahí quan arrancarem. Poc a poc, ha hagut un creiximent exponencial del volum de persones amb discapacitat. En aquell entonces era una persona, però després l'any 2000 eren 24, en 2008 eren 33 , en 2015 eren 279, i així fins a l'actual xifra de 470.

Tots al principi es preguntaven el perquè debien canviar les seues metodòlogies per una sola persona. Però és que nosaltres estem ací per a donar reforç i treballar per una qüestió de justícia social. Aquestes persones tenen dret de participar plenament en la vida social cultural, económica... del seu entorn. Independentement que la persona tinga el problemes que siguen, ha superat unes proves d'accés a la universitat i per tant tenen uns coneiximents mínims necessaris per a continuar la seua formació. A partir de ahí, nosaltres no podem posar més traves, encara que tampoc hem de facilitar res, perquè ells ja han de demostrar les seues capacitats.

L'evolució ha sigut favorable i l'UJI és una universitat sensible. Tenim reconeixements de altres entitats especifiques que treballen en aquests àmbit i notem l'agraïment d'aquests estudiants. I no es per a menys, ja que ells mateixos ho demostren, potser els costa més i en comptes d'acabar en 4 anys acaben en 7, però això no és un problema.

L'UJI de Castelló ha sigut premiada en unes certes ocasions per ser considerada una universitat accessible. Per tant, quina és la importància d'esta universitat i què la diferència d'altres de la Comunitat Valenciana que també tenen unitats de suport en aquest àmbit?

Destaquem perquè en el moment en que comencem a treballar, li donarem forma a un programa que a dia d'avui encara s'está consolidant. Som una universitat de nova creació, que arranca amb un equip amb moltes ganes i molta il·lusió. Tota la gent de la UJI, tenim una consciència social en comú que és l'anomentat 'sentiment UJI', i això fa que ens anem reforçant. Aquestos valors no hauríem de perdre-los mai, sobre tot la proximitat i el contacte entre els membres de la comunitat universitaria. Es el que sempre dic, ací treballem amb persones i per eixa proximitat que ens caracteritza.

​​

«Ací treballem amb persones i per eixa proximitat que ens caracteritza»

Quina es la teua perspectiva de futur, es formarà una UJI més accesible?

Jo sempre intente ser positiva i crec que la societat está evolucionant. Duarant aquests anys ens han passat moltes coses importants, com la declaració dels drets de les persones amb discapacitat. Totes aquestes coses han desencadenat tot un seguit de normatives de desenvolupament legal, que fa que tots anem avant. Veiem constants acciones, però ara falta que a vegades, les persones que no tenen discapacitat no són conscients de que estem crean una barrera sobre alguna solució que s'haja creat. Es tracta de ser conscients que moltes de les coses que fem es generalitzen, i acaben sent accions d'ús per a tota la població en general. Per tant, encara que falten polir certes coses, la meua visió és positiva.

Com ha influït l'arribada de la COVID-19 al procés d'adaptació educativa i formativa de les persones amb discapacitat?

Des del Vicerectorat d'Estudiantat i Compromís Social es va establir un protocol per a estudiants que foren clínicament vulnerables a la COVID. I entre les mesures que es van establir, destaquen les docències en línia, sempre que la titulació ho permeta, Si no es pot, procedim a l'anul·lació de matrícula, però de manera que no els perjudique greument als seus estudis.


En resum, estem intentant fer molt de contacte i seguiment a través del mitjà digital, ja que ara no tenim una situació que ens permeta tocar-nos o abraçar-nos, però esperem que tot evolucione.

A més d'oferir ajuda a les persones amb discapacitat, per part vostra que heu aprés amb aquestes accions?

A nivell personal, durant tots aquests anys, crec que la clau és la capacitat d'esforç. Són persones lluitadores, perquè des de molt xicotetes els ha tocat dir ' a mi em correspon que em facen això'. També són resilents, és a dir, són capaços de reiventar-se i tenen una fortalesa que molts de nosaltres no tenim.


En general, com a col·lectiu són persones als que els ha tocat reivindicar molt, han deixat de ser persones anònimes dins la massa social, a ser 'diferents'. Per açò, aquestes característiques són un gran aprenentatge per a veure que moltes vegades ens donen lliçons de vida.

«Són capaços de reiventar-se i tenen una fortalesa que molts de nosaltres no tenim»

Què li diries a la resta de persones sense discapacitat per a afavorir la seua sensibilització amb aquests col·lectius al sector educatiu?

Des del moment en què empatitzem amb una persona i entenem les seues necessitats podrem ser millors persones, més tolerants, respectuoses i anirem cap a una societat més inclusiva en el sector educatiu.


Igualment, crec que el sistema educatiu és prou sensible. Les persones amb discapacitat salten d'aquell arropament en infantil i primària, cap a la secundària, una etapa molt difícil a nivell personal.Per tant, si no els ajudem, estem perdent persones que poden arribar a ser un grans músics, físics, esportistes, humanistes... i no podem permitir-ho. Si en altres centres els recolçen, ací des de la universitat, encara més.

Entrevista completa al següent video:





3 vistas0 comentarios